A poc a poc, el món de la cultura es va obrint a les necessitats de diversos públics, entre ells, les persones amb discapacitat visual. Cada vegada són més comunes les audiodescripcions d’audiovisuals o les visites guiades tàctils en exposicions i centres d’art. Però encara ens resulta estrany imaginar això aplicat a les arts escèniques, més concretament, a la dansa.
Com fer accessible un espectacle de dansa per a persones amb discapacitat visual.
El Manuel Caravaca Martínez és audiodescriptor. Ha treballat fent guions d’audiodescripció per a peces audiovisuals, entre elles, El buen patrón, Si yo fuera rico, Mientras dure la guerra i un llarg etcètera. Recentment, ha aterrat en el món de les arts escèniques a través d’Aptent Soluciones i el projecte Teatre Accessible. Entre els seus últims projectes, hi ha les audiodescripcions en directe dels espectacles de flamenc De Scheherezade, de María Pagés, y Ariadna, al hilo del mito, de Rafaela Carrasco, tots dos en el 68 Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida.Tot i que és una feina complicada i encara no està prou estès, el Manuel es mostra entusiasmat per l’impacte que pot arribar a tenir una bona audiodescripció sobre l’oient. Sap, de primera mà, que aquesta experiència pot ser un regal per a l’ànima. És tornar a les persones invidents un dret del qual se’ls havia privat. Tornar a construir aquest canal que connecta a les persones amb la catarsi de les escèniques. I no només són beneficiaris els usuaris de l’audiodescripció, sinó també el mateix art de la dansa troba nous fronts, nous públics i noves lectures de la mateixa peça.
Per a una persona que no hi estigui familiaritzada, com funciona l’audiodescripció?
Intentem apropar el món de la cultura al públic cec, de la manera més amena possible. Una audiodescripció pot ser més objectiva o més subjectiva. És a dir, anomenar de manera tècnica el que passa damunt de l’escenari o fer servir metàfores i aprofundir en l’aspecte emocional. Per mi, l’ideal és una barreja de les dues coses. Parlar de la trama i explicar els passos de manera senzilla, fent servir també la nomenclatura corresponent.
Requereix un coneixement tècnic per part de l’audiodescriptor, aleshores.
Fem una feina de documentació impressionant. En el meu primer espectacle de flamenc, vaig comptar amb una bailaora que em va donar unes classes magistrals. A l’hora de fer una audiodescripció s’han d’utilitzar tecnicismes, però l’ideal és acompanyar-los d’una explicació de la seva execució, a través de metàfores i símils. Per exemple, “bat els braços imitant els moviments d’una au”. Amb aquesta metàfora en concret, una persona que va assistir-hi i amb qui vaig poder parlar em va comentar que, per primera vegada, havia entès aquell moviment. No s’han de trepitjar mai els diàlegs o la veu en off. Massa informació pot resultar aclaparador. Un altre factor a tenir en compte durant l’audiodescripció és la música, el so en directe. Mai cal trepitjar els diàlegs o la voz en off. Demasiada información puede resultar agobiante.
Hi ha una feina necessària d’empatia.
Clar. Avui dia, no hi ha una norma, com sí que hi és a l’audiovisual, per audiodescriure la dansa. Ens hem de posar a la pell de l’espectador i fer-ho tan amè com sigui possible. Sempre se’ns ha dit que, a l’audiodescripció, no hi ha cabuda per a la literatura, però penso que, a vegades, cal recórrer a un llenguatge més emocional que tècnic per transmetre el que passa durant la coreografia.
Sol ser satisfactòria l’experiència dels usuaris?
Normalment, el públic cec té unes expectatives molt baixes. No sap què es trobarà. I després els sorprèn l’experiència! Recordo un home que era un entès en flamenc i li va deixar l’orellera al seu acompanyant. Amb l’audiodescripció, ella havia aconseguit entendre passos de flamenc que no estava entenent. Això s’aconsegueix si hi ha una bona preparació. Necessitem tenir accés a vídeos de la peça, assistir als assajos, documentar-nos i saber defensar-nos amb la improvisació.
Quines altres maneres hi ha d’apropar les arts escèniques a les persones amb discapacitat visual?
Les visites tàctils són la immersió més gran que pots trobar. Són la millor manera d’introduir al públic cec a l’obra, que tinguin aquesta aproximació prèvia a la funció i que puguin estar en contacte amb els ballarins, tocar l’atrezzo, parlar amb ells. Però les grans companyies rarament ho permeten.
Nosaltres, quan fem audiodescripcions, fem una audiointroducció prèvia amb informació bàsica sobre la peça. Algunes companyies envien audiosiopsis perquè les persones es puguin informar sobre l’obra i decidir si els interessa assistir-hi o no.
Intueixo que aquest serà un altre dels problemes: com donar a conèixer aquesta alternativa.
El primer pas és difondre aquesta mesura dins de les companyies. Generalment, són els mateixos creadors els que decideixen aplicar l’audiodescripció a les seves peces per sumar en matèria d’accessibilitat. En altres ocasions, el servei el contracten grans festivals, també per polítiques d’accessibilitat. Al Festival de Teatro Clásico de Mérida, l’edició passada va ser la primera vegada que s’audiodescribien peces de dansa. A molts llocs encara no es planteja la possibilitat. Cal trencar aquesta barrera.
Com podem continuar avançant en qüestions d’accessibilitat? Quines són les tasques pendents?
Més investigació, més feedback i més sensibilització. Necessitem saber com se sent l’assistent, què li funciona i què no. Som pioners amb aquest tipus d’espectacles. Encara hem d’ajustar alguns aspectes, però, per això, cal que es duguin a terme més funcions accessibles on posar en pràctica tot això.
