Ets actriu i ballarina… En quin moment decideixes formar-te com a intèrpret de llengua de signes i guia intèrpret de persones amb sordceguesa i per què?
La llengua de signes sempre m’ha cridat l’atenció, em quedava encantada. De petita era molt tímida, parlava molt poc i veia les persones sordes, i deia: «Uau, aquest és el sistema ideal per comunicar-nos en la distància, molt atractiu i molt agradable!». Vaig començar amb el teatre de molt joveneta, i hi va haver una època en què estava buscant una comunicació vertadera, i vaig pensar que les persones sordes es comuniquen d’una manera més vertadera perquè el cos té més significat que les paraules. Em vaig apuntar a un curs molt bàsic als 15 anys i després, em vaig endinsar en aquesta recerca de la veritat en la comunicació.
Vols dir que el cos és capaç de comunicar més que la paraula?
Flora Davis deia que només el 35% d’una conversa és verbal, la resta és una comunicació no verbal, només que no ens atenem a tota la informació que ens dona el cos.
On va ser la teva formació?
A l’associació del Puerto de Santa María, a Cádiz. Un dia estava a l’associació, van trucar de l’ajuntament, perquè necessitaven algú, i ho vaig fer jo. Em va semblar molt satisfactori, i després vaig fer el cicle superior. Jo vaig entrar sabent llengua de signes i això va fer que tingués molta facilitat. Vaig estudiar dansa, cosa que em dona una altra flexibilitat, tot l’estudi de l’expressió corporal i més facilitat a l’hora d’expressar-me corporalment. La llengua de signes té un component corporal que és evidentment expressiu. Així, a poc a poc vaig anar combinant les arts escèniques amb la llengua de signes. La llengua de signes és una dansa, és una cosa molt bonica. També m’interessa la llengua de signes com a llenguatge escènic.
Has comentat en altres ocasions que t’agrada fer de la llengua de signes un art.
En una ocasió vaig muntar, juntament amb la Raquel Camacho, Cada átomo de mi cuerpo, que és un biblioscopi sobre la Hellen Keller, la primera dona sordcega en aconseguir estudis universitaris i la primera en visibilitzar aquest col·lectiu de persones sordcegues.
Gràcies a la història de Hellen Keller, que va difondre que les persones sordcegues poden aprendre a parlar, a estudiar i a desenvolupar-se com a persones independents,
vaig començar amb la creació coreogràfica de sistemes de comunicació. M’agrada adaptar-lo a l’art, que no es quedi només en el component estàtic de la intèrpret. Com que soc actriu, la meva ment creativa va per altres camins. Si la paraula idea s’ha de dir, per què no ballar-la, i fer-te vibrar a través del que un impuls dels dits i la bellesa d’unes mans movent-se en l’espai et donen.
Fa poc vas participar com a intèrpret de llengua de signes en l’obra sobre la guerra, Humanidad, al Teatro Circo Price. Com va ser aquesta experiència i el procés de preparació?
En aquest cas, per mi ha estat una gran satisfacció fer servir la llengua de signes, no només com a intèrpret, perquè de la mateixa manera que veiem obres on hi ha intèrprets que parlen en anglès i alemany, per què no hi ha d’haver la llengua de signes que en si mateixa ja és una dansa. Em van oferir el personatge del mirall de Goya i va ser molt satisfactori poder fer text parlat i llengua de signes. Com que es tractava d’un text tan poètic, ha estat un repte interpretar aquest llenguatge, la visió de la guerra i tota la resta, intentant mantenir el significat que li dona l’autora, que en aquest cas era María Folguera.
A més, aquesta abstracció de la sordesa posterior que va tenir Goya, em va semblar molt bonic mostrar aquest element simbòlic, una cosa que va passar en el futur. M’ho vaig preparar basant-me molt en el text i intentant respectar-lo el màxim possible, perquè no es deformés la poètica de l’obra.
Des del principi es va tenir la intenció d’incorporar l’accessibilitat en aquesta obra?
La proposta de María Folguera era que hi hagués una intèrpret i que fos accessible amb subtitulació i audiodescripció. Volien una intèrpret, i hi ha molta gent que diu que despista. La majoria de les persones sordes treballen més el sentit de la vista, perquè és per on t’entra el món, aleshores tenen més rapidesa i amplitud del camp visual. La directora, la Raquel Camacho, va decidir incorporar-me a mi que soc actriu i intèrpret.
Quins creus que són els principals mites que envolten la llengua de signes a Espanya?
Per començar, poca gent la denomina com a llengua de signes, molta gent diu llenguatge de signes. La gent parla de sordmuts, que és molt deshonrós. Hi ha gent que no entén que no hi hagi una llengua de signes universal, cosa que és evident.
Aquests mites s’extrapolen al sector cultural a l’hora d’avaluar que una obra tingui interpretació en llengua de signes?
El no rotund d’entrada sol ser per la creença que és un element que distorsiona, perquè consideren que pot interferir amb la posada en escena. Seria bonic que s’inclogués. No totes les persones tenen un bon nivell de lectura, hi ha un gran índex d’analfabetisme funcional. També cal entendre com és d’heterogènia la comunitat de persones sordes i hi ha un desconeixement general respecte a això.
Com veus el futur de l’accessibilitat cultural a Espanya, específicament per a persones amb discapacitat auditiva? Quins són, segons el teu parer, els principals reptes?
Com a mínim, les obres haurien d’estar subtitulades. Perquè actualment hi ha molt poques obres amb subtitulació, aleshores no hi ha llibertat d’elecció, una persona sorda no té llibertat d’elecció a l’hora d’escollir funcions accessibles. També hi ha molta gent que perd l’audició, no només les persones sordes signants. Almenys en els principals teatres nacionals i públics, haurien de ser accessibles tots els dies, perquè una persona sorda té el mateix dret que jo i que tu d’anar al teatre quan vulgui.
Quins són els teus referents pel que fa a companyies que integrin la llengua de signes, intèrprets o països que estiguin més desenvolupats en l’àmbit de l’accessibilitat cultural?
A França es van començar a fer festivals d’art i cultura sorda. Jo vaig participar en el mundial que vam fer a Roma amb una coreografia de flamenc amb ballarins sords. Interpretava el so de la guitarra i ells ballaven a través de les vibracions, així els vaig ensenyar l’estructura del flamenc. A Espanya també hi ha festivals de cine i d’humor dirigits a la comunitat sorda. Tanmateix, tot està dirigit i fet per a les persones sordes, poques vegades el públic oient hi assisteix com a part de la cultura, de la mateixa manera que podem anar a un concert de música clàssica o a un teatre en vers. Com a referents, he anat consultant l’Emmanuelle Laborit, una actriu francesa que va ser una de les primeres actrius sordes que vèiem al cine. Tinc companys que són poetes en llengua de signes, el Miguel Ángel Sampedro, que va ser una de les primeres persones sordes que es va llicenciar en filologia hispànica. Va fer la seva tesi sobre la poesia en llengua de signes. Pel que fa a obres, hi ha Cáligula murió. Yo no, Tribus i Cáscaras vacías. A mi m’interessa que la llengua de signes pugui tenir cabuda com a llenguatge escènic.
Quins són els teus pròxims projectes?
Ara començaré un projecte a l’Acadèmia del Cine, d’un personatge que signa i que sent, però que no vol parlar. També tinc el meu projecte personal, que té a veure amb tots els llenguatges que tinc al cap. Veig el món de les mans des d’un punt de vista més personal i estic escrivint sobre això. Jo mateixa dirigeixo i interpreto.
